25 d'octubre de 2026

L'article 50 de l'AI Act: qui ha d'avisar i de què

L'estiu passat va passar una cosa curiosa. L'Òmnibus Digital va ajornar les obligacions dels sistemes d'alt risc i una bona part del sector va respirar: «ja no toca, tenim temps fins al 2027». El titular era cert i la conclusió, falsa. Perquè el mateix 2 d'agost de 2026, sense que gairebé ningú se n'adonés, va començar a aplicar-se l'article 50 — i aquest no el va tocar ningú.

Què va ajornar l'Òmnibus i què no

El Reglament (UE) 2026/1744, l'Òmnibus Digital d'IA, va entrar en vigor el 27 de juliol de 2026, sis dies abans de la data que havia de fer arrencar mig reglament. El que va moure és concret:

Dit d'una altra manera: el que s'ha ajornat és la part cara i documentalment pesada, la que obliga a muntar sistemes de gestió del risc, documentació tècnica i avaluacions de conformitat. El que ja s'aplica és la part barata — i justament per això és la que costa de justificar quan no s'ha fet.

Els quatre deures de l'article 50, i de qui són

Aquesta és la confusió més habitual que em trobo: es parla de «l'obligació de marcar el contingut d'IA» com si fos una sola cosa que afecta tothom igual. No ho és. L'article reparteix quatre deures entre dos papers diferents.

Si tu fas servir eines d'altri —i això és el cas de pràcticament tota organització petita— els teus deures són el 50.3 i el 50.4. El marcatge tècnic del 50.2 és feina d'OpenAI, de Google o de qui t'hagi venut l'eina. No és que te'n puguis desentendre del tot, perquè el proveïdor que no compleix et deixa amb un problema; però l'obligació no és teva.

50.1 — «avisa que ets un bot»

El reglament demana que el sistema estigui dissenyat perquè la persona sàpiga que interactua amb una IA, llevat que resulti obvi des del punt de vista d'una persona raonablement informada, atenta i perspicaç, tenint en compte les circumstàncies i el context d'ús.

Aquesta clàusula d'obvietat és més estreta del que la gent es pensa. Un assistent amb nom de persona, to conversacional i avatar amb cara no és obvi. I la prova no és què en penses tu, sinó què en pensaria aquella persona raonablement atenta que mai no es dedica a això.

50.2 — el marcatge que no és teu

Els proveïdors de sistemes que generen àudio, imatge, vídeo o text sintètic han de marcar-ne les sortides en un format llegible per màquina i detectable com a generada o manipulada artificialment. El reglament admet aquí una dosi de realisme: la solució ha de ser efectiva, interoperable, robusta i fiable en la mesura que sigui tècnicament factible, tenint en compte els costos i l'estat de la tècnica.

I hi ha una excepció important: no s'aplica quan el sistema fa una funció auxiliar d'edició estàndard o no altera substancialment les dades d'entrada ni el seu significat. El corrector del processador de textos, doncs, no entra aquí.

50.3 — emocions i biometria

Si fas servir un sistema de reconeixement d'emocions o de categorització biomètrica, has d'informar-ne les persones exposades i tractar-ne les dades segons el RGPD. Convé recordar que al lloc de treball i als centres educatius el reconeixement d'emocions ja no és una qüestió de transparència: està prohibit des del febrer de 2025, amb excepcions comptades de seguretat i salut. L'article 50.3 cobreix la resta de contextos.

50.4 — deepfakes i textos

Qui desplega un sistema que genera o manipula imatge, àudio o vídeo que constitueix un deepfake ha de revelar que el contingut és artificial. Amb dues modulacions que val la pena conèixer:

• Si el contingut forma part d'una obra manifestament artística, creativa, satírica o de ficció, n'hi ha prou amb revelar l'existència del contingut generat d'una manera que no espatlli la visualització o el gaudi de l'obra. No cal un rètol a sobre de cada pla.
• Per al text, l'obligació només arriba al que es publica amb la finalitat d'informar el públic sobre assumptes d'interès públic. No a qualsevol text.

L'excepció que gairebé ningú llegeix

I aquí ve la part que, per a mi, és la més interessant de tot l'article. El deure de revelar el text generat amb IA decau quan el contingut ha passat per un procés de revisió humana o control editorial i hi ha una persona física o jurídica que n'assumeix la responsabilitat editorial.

Llegit amb atenció, això no és una escletxa per escapolir-se: és una declaració sobre què li importa de debò al legislador. No li preocupa que una màquina hagi escrit un esborrany. Li preocupa que es publiqui alguna cosa de la qual ningú no respon. Si hi ha un nom al darrere que respon del contingut, l'avís deixa de tenir sentit, perquè la cadena de responsabilitat ja està tancada.

És exactament el mateix criteri que fa servir qualsevol redacció des de fa dècades, i és el que jo aplico en aquest blog: les eines que faci servir són irrellevants mentre jo em faci responsable del que hi surt — i mentre corregeixi públicament, amb data, el que resulti estar malament.

Què passa el 2 de desembre de 2026

Veuràs circular aquesta data com si fos un nou termini general. No ho és. Pel que indiquen les anàlisis publicades sobre el règim transitori, el 2 de desembre de 2026 s'acaba el període de gràcia del marcatge llegible per màquina de l'article 50.2 per als sistemes generatius que ja eren al mercat abans del 2 d'agost de 2026. Els que s'han posat al mercat a partir d'aquella data havien de complir des del primer dia.

O sigui: és una data de proveïdors de models i sistemes generatius, no d'empreses que els fan servir. Si tens una pime, el 2 de desembre no et demana res de nou. El que sí que et convé és saber que a partir d'aleshores hauries de poder esperar que les eines que fas servir marquin el que generen — i preguntar-ho al teu proveïdor si no ho fa.

Hi ha una altra data a l'horitzó, el febrer de 2027, relacionada amb les solucions d'interoperabilitat per detectar aquest marcatge. Quan s'acosti i se'n sàpiga més, en tornaré a parlar.

Com es compleix, de debò

L'apartat 5 és curt i és el que més es passa per alt. Diu que la informació dels apartats 1 a 4 s'ha de donar:

• de manera clara i distingible;
• com a molt tard en el moment de la primera interacció o exposició;
• i complint els requisits d'accessibilitat aplicables.

Les tres coses tenen conseqüències pràctiques. «Clara i distingible» descarta l'avís amagat a les condicions d'ús. «Com a molt tard en la primera interacció» descarta avisar al final de la conversa. I l'accessibilitat descarta un avís que només existeixi com a imatge sense text alternatiu, o amb un contrast que no es pot llegir.

Des de la governança: què convé deixar documentat

Fins aquí, el que diu la norma. Ara, la part que em toca més de prop per ofici: complir i poder demostrar que es compleix no són la mateixa feina. Si un dia algú ho pregunta —una autoritat, un client gran en una licitació, un periodista—, el que serveix és un registre, no un record.

Amb quatre coses, n'hi ha prou:

1. Inventari dels punts de contacte amb persones. Quins sistemes teus parlen amb algú, generen contingut publicat o processen biometria. Amb el paper que hi fas: proveïdor o responsable del desplegament.
2. Captura dels avisos. Una imatge de com es veu l'avís al xatbot o al contingut, amb data. Si canvia el disseny, una captura nova. És el document més barat que existeix i el que més es troba a faltar.
3. El que diu el teu proveïdor. Demana-li per escrit si marca les sortides segons l'article 50.2 i guarda la resposta. Si no te'n dona cap, això també és informació.
4. Qui assumeix la responsabilitat editorial. Si publiques contingut, deixa escrit qui el revisa i qui en respon. És el que activa l'excepció del 50.4, i no val com a declaració retrospectiva.

Res d'això demana una eina ni un pressupost. Demana la disciplina d'escriure-ho mentre es fa, que és sempre la part difícil.

Un exemple concret

Una botiga en línia de vuit persones. Té un xatbot d'atenció al client amb un nom simpàtic, publica fitxes de producte redactades amb ajuda d'IA i, per Nadal, fa un vídeo promocional amb una veu generada.

• El xatbot: cal l'avís del 50.1. Com que és el proveïdor qui ha de dissenyar-ho així, comprova que l'eina que has contractat ho porta; si no, posa-hi tu una primera línia que ho digui.
• Les fitxes de producte: no són text publicat per informar el públic sobre assumptes d'interès públic. Queden fora del 50.4. (Això no vol dir que no hagis de revisar-les: vol dir que la llei no t'obliga a etiquetar-les.)
• El vídeo amb veu generada: si la veu imita una persona real de manera que pugui semblar autèntica, és un deepfake i cal revelar-ho. Si és una veu sintètica que no imita ningú, el supòsit no s'activa.
• Formació: segueix vigent l'article 4, ara en la versió suavitzada per l'Òmnibus. En vaig parlar a l'article sobre la formació obligatòria.

I si no es compleix

Incomplir l'article 50 entra al tram sancionador de fins a 15 milions d'euros o el 3 % de la facturació mundial anual — i, per a pimes i start-ups, el reglament preveu expressament la xifra menor de les dues. Ho dic perquè consti, no per fer-ne l'argument: l'aparell de vigilància del mercat encara s'està desplegant i el risc realista per a una organització petita, avui, no és una multa.

El risc realista és un altre: que algú descobreixi que parlava amb un bot sense saber-ho, o que un contingut que li van presentar com a autèntic no ho era. Això no es paga amb diners, es paga amb credibilitat, i és molt més car de recuperar. La transparència de l'article 50 és, mirada des d'aquí, una de les poques obligacions que protegeix tant qui la compleix com qui la rep.

Aquest article és informació divulgativa, no assessorament jurídic. Per a una decisió concreta amb conseqüències legals, consulta amb un professional del dret. El text de referència és l'article 50 del Reglament (UE) 2024/1689, en la versió vigent després del Reglament (UE) 2026/1744.